Arran de la implantació forçosa del sistema de recollida selectiva anomenat Porta a Porta al barri de Sant Andreu de Barcelona, la pregunta que molts veïns i veïnes s’han fet és: com es fa la separació i tractament de residus arreu del món?
La publicitat i els documents que es reparteixen a les campanyes públiques engegades pel govern municipal esmenten ciutats com Milà, San Francisco, Adelaida o Seúl. Però, com funciona realment la recollida selectiva en aquestes ciutats? Cal recordar, en primer lloc, que els pressupostos i despesa pública en la gestió de la brossa de moltes d’aquestes ciutats són molt més elevats que els de Barcelona. Per tant, també ho són les inversiones en flota de camions, equips d’operaris de neteja i instal.lacions de tractaments de residus. La conclusió és que les comparacions entre Barcelona i aquestes ciutats no són vàlides.
- A Milà, el sistema de recollida selectiva que es va implantar anava acompanyat de unes severes multes per qui “recicla malament”, de fins a 50 EUR per persona. En cas de que la mala separació de residus sigui reincident, és tot l’edifici qui rep una multa, més elevada. La recollida de la brossa per part dels serveis de AMSA, l’empresa que la gestiona, es fa únicament de dia i no en horari nocturn. A més, AMSA compta amb centres de transferència de la brossa situats a la trama urbana de Milà, on diposita els residus per tal de minimitzar les molèsties i els temps de la recollida.
- A San Francisco, el govern de la ciutat ha prohibit als comerços i restauradors que facin servir bosses de plàstics, a més de portar a terme una recollida selectiva combinada amb contenidors situats a zones estratègiques de la ciutat, per garantir que els ciutadans sempre ténen accés a un punt on dipositar la brossa.
- Adelaida, com moltes ciutats de Austràlia, té un nivell de densitat més baix que Barcelona: 659 habitants per kilòmetre quadrat, versus els 15.992 que en té la ciutat de Barcelona. Els espais disponibles per a colocar contenidors de reciclatge i de recollida selectiva són incomparables.
- A Seúl, la cultura asiàtica que prima el col·lectiu per davant de l’individual és un element més de la recollida selectiva. Però a més, hi ha instal.lades prop de 7.000 càmeres per tota la ciutat per garantir que els ciutadans compleixen amb l’exigent normativa de sel·lecció de residus que imposa l’Ajuntament de Seúl. Les càmeres van equipades amb gravacions que insten als “mals recicladors” a comportar-se correctament. També ténen contenidors comunitaris per la brossa orgànica, tal i com s’ha reclamat per part del veïnat de Sant Andreu, sense cap canvi per part de l’Ajuntament.
Un dels problemes que es troben aquestes ciutats, però, és que els turistes que les visiten desconeixen (o no es preocupen) per practicar la recollida selectiva quan les visitan. De fet, molts dels alcaldes de les ciutats turístiques, com Seúl o Milà, reconeixen que el turisme és un dels grans obstacles en la separació i reciclatge de residus. Donat que Barcelona acollia, abans de la pandèmia, uns 20 millions de turistes anualment, com es podrà garantir que compleixin amb els estrictes horaris de recollida selectiva imposats per l’Ajuntament? No serà possible, pura i simplement, i la ciutat es degradarà i s’embrutarà encara més.
Nova York és una de les ciutats que més problemes té a nivell de gestió de residus, i els nombre de visitants i turistes que acull també posa en risc qualsevol política de reciclatge que emprèn. Però ja ha encetat un programa de instal.lació de contenidors, per evitar que el sistema actual, que implica deixar les bosses individuals a la vorera, no empitjori el greu problema de rates i plagues que la ciutat pateix. En definitiva: amb un objectiu de residu zero, el govern municipal de Nova York ha arribat a la conclusió de que la solució són els contenidors. És exactament el contrari que el que s’està fent a Sant Andreu.
A Bèlgica, inversions de més de 100 millions d’EUR en plantes de separació i tractament de residus estan aconseguint bons resultats en els nivells de reciclatge, en un exemple de veritable economia circular. Però aquestes mesures requereixen de planificació, inversió contundent en tecnologia de tractament de residus, i no passen per acotar les llibertats individuals de manera agressiva com s’ha fet a Sant Andreu.
No cal anar tan lluny: a Guipúscoa, s’ha aconseguit els mateixos nivells de reciclatge exigits per Europa, sense cap mena de porta a porta. El govern municipal va ser molt crític amb Bildu, gran defensor del porta a porta, perquè deien que era més car i més incòmode per al ciutadà. Van portar a terme inversions en plantes de separació i tractament de residus, i han demostrat amb fets que la realitat els dóna la raó: per reciclar bé no cal el porta a porta. És un sistema més, i quan funciona és perquè s’implementa de maneres molt diferents del que s’ha fet a Sant Andreu.
En resum: hi ha altres maneres d’aconseguir un bon nivell de reciclatge que no passa per la recollida selectiva porta a porta. Però, fins i tot quan parlem d’aquest sistema, anem amb compte: el que ha fet l’Ajuntament a Sant Andreu és un porta a porta “low-cost” i els veïns i veïnes diem #ReciclarSíAixíNo.